EL PRODIGI
(2011)

Gerard Guix

Editorial:
Estrella Polar
(2011)

Col.lecció:
L'illa dle temps

Núm: 53

Pàgines: 238

Lectures relacionades:
L'enginy
El talent

Quan el setembre del 2012 vaig repassar les novel·les que havien quedat finalistes al premi Ictineu 2012 en la categoria de Millor novel·la fantàstica escrita en català vaig descobrir un fet interessant: Dues de les obres aspirants eren del mateix autor (Gerard Guix) i formaven part de la mateixa saga. Un fet que si bé, no era inèdit, si que resultava força inusual. Finalment, cap d’aquelles novel·les (El prodigi i L’enginy) van resultar guanyadores però el fet que els lectors les escollissin per la final em va deixar amb el cuquet de saber-ne més.

Mesos després ja he llegit la primera d’elles: El prodigi. La història gira entorn a l’Axel, un noi típic adolescent més preocupat pel que interessa en aquesta edat (institut, noies, afirmació personal…) que en cap gran gesta heròica. De fet, el to dels primers capítols és marcadament juvenil sobretot per les temàtiques i ambientació que ens proposa l’autor. Però l’Axel es va adonant que el seu cos pateix una sèrie de canvis físics que el diferencien de la resta de nois de la seva edat. Uns canvis que si bé, al començament no són massa importants arriben a esdevenir claus en el seu caràcter i sobretot en el seu aspecte. L’Axel també arrossega una història curiosa al darrera: Un familiar llunyà seu, Suec i anomenat Odín, li envia cada any regals d’aniversari. A partir d’aquí, Gerard Guix, amb quatre pinzellades de mitologia nòrdica – per la qual reconeixo sento certa debilitat-, uns quants personatges amb carisma i una història ascendent que es va embolicant, crea l’inici del que alguns abans que jo han catalogat com una de les millors sagues fantàstiques escrites en català.

Desconec si serà així, doncs encara em resten dos volums però la trama i sobretot les maneres de l’autor prometen: Utilitza una narració en primera persona, farcida de moments irònics al voltant de molts estereotips sobre el terror fantàstic dels vampirs i homes llop. Sap combinar l’acció pròpia d’un thriller sobrenatural amb els problemes dels adolescents de manera que ens topem amb una història molt amena, ben escrita i amb diferents enfocaments: Si bé al començament sembla que l’humor i l’ironia sigui la base amb la que es sustenta la trama, aquesta es capgira de cop per oferir-nos diversos moments farcits de sang i fetge. I a la part final  en canvi es deixa aquest discurs per obrir les portes a la pura fantasia èpica, la batalla entre dos bàndols on Axel haurà d’escollir de quina part estarà.

Potser en alguna part – recordo la primera escena al metro- sembla que la narració s’estronca… com si l’autor hagués decidit tirar pel dret i saltar-se un capítol, o unes pàgines i canviar el ritme de forma sorprenent. És un dels peròs de la novel·la. Per sort, el ritme, ja a un altre nivell, es recupera i segueix estable sense més sorpreses.

Així doncs, no resulta massa complicat definir aquesta novel·la juvenil, òbviament apta per tots els públics: Divertida, amb tocs de sadisme; bevedora de molts estereotips fantàstics però que busca el seu camí, potser allunyant-se un tant del terror fantàstic per aposentar-se, potser no còmodament, però sí de forma força original sota el paraigües d’una mitologia tan rica com l’escandinava; i sobretot, sense deixar de banda el protagonisme absolut que representa narrar un llibre en primera persona, preveure que altres personatges secundaris també tindran quelcom a dir. El prodigi apunta a observar com l’heroïcitat guanya lloc al drama personal de forma contundent, especialment als darrers capítols i de com ens ofereix un producte de fantasia juvenil molt entretinguda amb plantejament èpics. La saga comença amb bon peu.

Eloi Puig, 11/02/13